Absurd d'estar per casa. Una cançó a taula.

U, tururut

dos, arròs caldós

tres, i no res

quatre, xocolata

cinc, ara vinc

sis, pastís

set, cuquet

vuit, ja està cuit

nou, tot es mou

deu, alça un peu.

I el vaixell de paper? No ho sé, però hi va la MAR de bé!

Mama vull fer plastilina.

Un bon entreteniment per una tarda sortint de l'escola, és jugar amb la plastilina. Si, la veritat és que si.

Però la veritat per mi, mai és un bon moment per jugar a plastilina. Serà perquè d'entrada aquesta textura aparentment tova, lleugerament oliosa i que et deixa les mans amb un cert tacte estrany, no m'atreu. Això sense parlar de la taula o superfície escollida per jugar-hi que queda... bé res, comparat com pot quedar el terra. Ple de boletes minúscules o no tan minúscules d'aquest material tan apreciat per la canalla, i que s'estén per la casa com si fos una plaga.

Un cop superada la temptació de deixar anar un "Ara vols jugar amb plastilina?" la vaig deixar fer. Passada una estona de joc en solitari les demandes van començar a ser unes altres: "mama vine..." "mama vols fer plastilina?" jo com podia anava sortejant cada interpel·lació i continuava fent la meva (tampoc coses gaire apassionants, no us cregueu...). Però de cop vaig veure la meva salvació,o això és el que creia. De cop un..."mama vine fes una cosa i marxes". Um... una proposta que una vegada estudiada va ser aprovada satisfactòriament. Aniria, hi jugaria una estona i després ja podria començar a fer el sopar.

Però... crec que la meva filla em coneix moooolt bé. Una cosa? Va ser impossible! després d'un període d'escalfament... em vaig dedicar a fer colors nous barrejant els que ja teníem... va començar la producció!

Entre les dues varem fer més colors, i vam omplir la taula de piruletes de plastilina. Arribats a aquest punt, ja havia perdut la noció del temps. Per sort en aquell moment va arribar el pare de la criatura. I que creieu que va passar? Doncs exacte ell també s'apuntà a la festa de la plastilina.

Papa una cosa i marxes...